Freud i el naixement del psicoanàlisi
Sigmund Freud(1856-1939), metge vienès,va ser el creador d’un dels sistemes psicològics que han arrelat en la nostra cultura: la psicoanàlisi. El fonament d’aquesta teoria es troba en la consideració que les dades conscients són insuficients per explicar el comportament humà. Podem distingir dos models de concebre la ment i la psique humana. El primer model es basava en considerar la ment com una xarxa de neurones que transmetien i acumulaven càrregues elèctriques. Els estímuls exteriors produïen una determinada energia. El cervell necessitava descarregar-se, ja que si no ho feia podria desenvolupar-se una malaltia mental, com per exemple la histèria. La catarsi era un mètode que alliberava l’excés d’energia fent que el pacient recordés l’esdeveniment que li havia produït aquesta tensió. Pel que fa a la histèria, trobem la teoria de la seducció o traumàtica, es creia que era un estímul pertorbador que el pacient havia oblidat durant la infantesa, provocant un trauma.
A través de la seva pràctica de neuròleg, Freud va descobrir que les persones milloraven de les seves malalties nervioses i psíquiques, quan podien parlar dels símptomes que patien d’una manera lliure i espontània. Aquest fet va motivar que s’interessés pel que més endavant es convertiria en psicoanàlisi. El mateix Freud la definia l’any 1923 com” un mètode per a la investigació de processos mentals pràcticament inaccessibles d’una altra manera”.
Aquest mètode tan poc sistemàtic va ser fortament criticat per la psicologia científica imperant en l’època,argumentant que el sistema freudià no complia els requisits principals ( objectivitat empírica, justificació teòrica, verificació experimental i operativa, etc) que en principi hauria de complir qualsevol teoria amb pretensions científiques.
Aquestes acusacions i la complexitat en la sistematització en les teories psicoanalistes, fets dels quals Freud era conscient, el van portar a qüestionar, rectificar i intentar aclarir conceptes al llarg de tota la seva vida fins poc abans de la mort.
Principals teories del sistema freudià
Freud partia del fet que la ment era un com aparell psíquic organitzat en uns sistemes estructurats d’una manera contínua, l’un darrere l’altre. En un primer moment ( primera tòpica), Freud va considerar que aquests sistemes eren el conscient, el preconscient i l’inconscient.
Les persones tendim a guiar-nos pel principi del plaer i rebutgem a l’inconscient totes aquelles coses, esdeveniments o situacions insuportables, que són els que provoquen els símptomes dels problemes mentals( per exemple, els traumes infantils). En aquest moment, la cura de la psicoanàlisi es centrava en fer passar els continguts, que eren a l’inconscient i que eren causa dels símptomes, al sistema conscient; així, una vegada s’havia donat sentit als símptomes, aquests desapareixien.
Tanmateix, a mesura que ampliava la seva experiència, Freud va anar veient com les coses no funcionaven exactament com les havia enunciades en aquesta primera tòpica: les persones no sempre rebutjaven aquelles situacions que els provocaven desplaer, sinó que es produïen moltes recaigudes en casos que s’havien donat com resolts.
Aquest fet va causar que Freud es plantegés la necessitat de revisar el cos teòric que fins llavors havia fonamentat la psicoanàlisi, cosa que va fer la segona tòpica.
La segona tòpica es fonamenta en un model que planteja el psiquisme com un joc de relacions interpersonals entre tres instàncies: l’allò, el jo i el superjò.
Per Freud, la causa última de tota l’activitat humana es troba en les pulsions. La pulsió és un procés dinàmic que té una empenta ( càrrega energètica) que fa tendir l’organisme cap a una finalitat. Els elements que hi participen són:
-L’empremta o càrrega energètica està produïda per una excitació corporal o estat de tensió sobre una part del cos que s’anomena font.
-La finalitat o objectiu és la satisfacció o supressió de l’estat de tensió que provoca la font; és a dir, n’és la descàrrega o compensació.
-L’objecte és l’element per mitjà del qual s’obté una finalitat.
Freud va constatar la plasticitat dels instints humans(pulsions), fet que els permet, a diferència dels instints animals, de canviar fàcilment d’objecte i de finalitat.
Donada la complexitat d’aquests principis i d’una manera paral·lela al procés de revisió i modificació de les teories de l’estructura de la personalitat(primera i segona tòpica), Freud va arribar a explicar la teoria de les pulsions de dues maneres diferents:
-Pulsions sexuals, associades al principi del plaer.
-Pulsions d’autoconservació, associades al principi de la realitat.
Per a Freud les pulsions més importants en l’activitat humana són les sexuals, que són objecte constant de l’acció repressora, raó per la qual l’inconscient reprimit està constituït per impulsos sexuals. En aquest context cal esmentar la libido o desig sexual que és la força amb què la pulsió sexual és representada a la ment.
D’altra banda, les pulsions d’autoconservació, també anomenades”instints del jo”, tal com hem vist, provenen del compromís amb la realitat i consideren les respostes que caldria donar a cada situació i el preu que suposarien
A partir dels anys 20, Freud va introduir una teoria dualista:
-Pulsió de la vida( eros).
-Pulsió de la mort( thànatos).
Eros abraçarà totes les pulsions sexuals i d’autoconservació, és a dir, les que estan relacionades amb la vida, mentre que thànatos, en canvi, farà referència als comportaments destructius i agressius que es troben en tots els éssers humans. D’acord amb aquesta nova teoria, Freud considerava la vida humana com una lluita contínua entre aquestes dues pulsions.
Una de les grans aportacions de Freud a l’estudi de la sexualitat va ser que no va limitar aquest fenomen a uns òrgans concrets( els genitals) ni la seva aparició a una etapa concreta de la vida ( la pubertat). Per a Freud, la sexualitat representava un concepte molt més ampli i global que afectava tota l’afectivitat humana.
Aquest autor va bastir una teoria de la sexualitat basada en un seguit d’etapes caracteritzades per aquella part del cos que pot produir plaer. D’aquesta manera es diferencien cinc etapes: oral, anal, fàl·lica, latència i genital.
L’inconscient definit per Freud, és un inconscient dinàmic que lluita per aflorar al camp de la consciència i l’acció. En aquest context és on cal situar els somnis. És a dir, per la psicologia psicoanalista, els somnis tenen un sentit, en considerar que els somnis són la realització disfressada dels desitjos i impulsos reprimits.
La pràctica
A partir de la pel·lícula” Freud la pasión secreta” havíem d’escollir un tema que ens hagués interessat i ampliar-lo. Jo he escollit el mite d’Èdip. En la pel·lícula explica molt bé els dos models de Freud que jo he esmentat anteriorment.
Freud quan parla de sexualitat infantil no es refereix a l’adulta. Pensava que l’infant passava per unes fases de descoberta del món i del seu propi cos. Cada una de les fases comportava una certa satisfacció però també comportava una certa angoixa.
Mite d’Èdip
. La peça narra la història d'Èdip, un desventurat príncep de Tebes, fill de Laios i locasta. Poc abans que Laios i Iocasta es casessin, l'oracle Delfos els va advertir que el fill que tinguessin esdevindria l'assassí del seu pare i l'espòs de la seva mare. Laios va tenir por i, quan va néixer Èdip, va encarregar a un dels seus súbdits que el matés, però aquesta persona no va complir l'ordre de matar Èdip. Solament va perforar-li els peus al nadó i el va penjar, mitjançant una corretja, a un arbre (desobeint la lleialtat al rei Laios per l'horror que li produïa l'ordre que li havien donat).Per allí va passar Forbas, un pastor dels ramats del rei de Corint, que va sentir els grans laments i el plor del nadó. El va recollir i el va lliurar, per tal que en tingués cura, a Pòlibos. L'esposa de Pòlibos, Peribea, es va mostrar encantada amb el nen i el va cuidar amb afecte a casa seva. Ella li va donar el nom Èdip (que significa "el dels peus inflats").
Èdip va créixer sota la cura dels reis de Corint. Durant unes noces, un borratxo li va etzibar que Pòlibos i Peribea no eren els seus veritables pares. Després del que havia sentit i turmentat pels dubtes, Èdip va preguntar a la seva mare si era adoptiu o no, però Peribea, mentint, li va dir a Èdip que ella era la seva autèntica mare. Èdip, no obstant això, no estava content amb les respostes de Peribea i va acudir a l'oracle de Delfos, qui li va pronosticar que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En escoltar aquestes paraules, Èdip va prometre no tornar mai més a Corint, i va emprendre camí cap a Fòcida. En el seu viatge es va trobar un carruatge, en el qual viatjava Laios acompanyat d'una cohort. Davant la negativa tant d'Èdip com del carruatge a deixar passar l'altre, van iniciar una baralla en la qual Èdip va matar Laios. En arribar a Tebes, Èdip va trobar un horrible monstre, l'Esfinx. L'Esfinx tenia cap, cara i mans de dona, veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'ocell i urpes de lleó. Des d'un pujol aturava tot aquell que passés al costat d'ella i formulava una pregunta. Si no la hi contestaven, l'Esfinx els provocava la mort.
Èdip fou capaç de respondre la fatídica pregunta i així va alliberar Tebes, la ciutat que el monstre havia torturat fins aquell moment. En entrar a la ciutat, els ciutadans, agraïts amb l'estranger, li van proposar de fer-lo rei i de maridar-lo amb la reina Iocasta, vídua de feia poc. El casament i la coronació es van produir entre grans festes. Tanmateix, al cap de poc, noves desgràcies van caure sobre Tebes. Segons els oracles i endevins, la causa era que l'assassí del rei Laios vivia entre els tebans. La recerca, encapçalada pel propi rei de Tebes, no produïa resultats. La participació de Tirèsies resulta clau per revelar a Èdip que, de fet, el que li havien anunciat s'ha acomplert. En el desenllaç, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls i abandona Tebes.
Les fases de la sexualitat infantil són les següents: fase oral, sàdica- anal, fàl·lica, període de latència i fase genital.
Pel que fa al mite d’Èdip es troba en la fase fàl·lica. Aquesta etapa es caracteritza perquè l’infant descobreix els genitals,la diferència de sexes. És l’etapa de jugar a metges, el nen pot masturbar-se o sentir culpabilitat en fer-ho. El complex d’Èdip esdevé entre els 3 i 5 anys de vida, quan l’infant comença a descobrir la relació triangular. S’adona que el seu món no l’ocupa només la relació mare/fill sinó que també hi ha altres persones molt importants, com és el cas del pare. L’infant pot sentir gelosia davant d’aquest pare que es posa al mig de la mare i ell. Pot arribar a sentir sentiments destructius vers el pare. Tanmateix el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot pas odiar a aquell que també estima tant. A mesura que vagi creixent, s’adonarà que la mare té una relació íntima i especial amb el pare i que ell, haurà d’abandonar al ritme d’anar-se’n fent gran aquesta relació tan unida i física que manté amb la mare . El complex d’Electra s’adona en les nenes que volen provocar l’atenció continuada del pare. El conflicte apareix quan té sentiments negatius cap a la mare objecte d’amor primordial
Pel que fa a la pel·lícula podem apreciar el cas del complex d’Èdip en Carl Von Schlossen qui sotmès a una hipnosis, el jove li revela l’odi que sent pel seu pare, tot i així guarda en un lloc ben visible l’uniforme de tinent el qual serveix per vestir el cos nu d’un maniquí identificat amb la seva figura materna.
En la psicoanàlisi freudiana, el desenvolupament del gènere es deu a qüestions relacionades amb la castració en el complex d'Èdip la qual cosa discuteix el feminisme degut a la particular interpretació que es fa de la castració per part de l'escola freudiana. La psicoanàlisi freudiana clàssica postula que, a causa del fet que les dones no tenen els genitals visibles del mascle, es troben "mancades" de l’actiu més necessari per valorar-se a sí mateixes des d’un punt de vista narcisista, i, per tant, desenvolupen un sentiment de desigualtat de gènere i d’enveja. En la formulació més tardana de la seva teoria de la feminitat, Freud va reconèixer la vinculació libidinosa, precoç i duradora, de la filla amb la mare durant les etapes pre-edípiques. La psicoanàlisi feminista, però, ha mantingut una controvèrsia amb el concepte del complex d'Èdip i amb la importància del fal·lus (real, imaginari o simbòlic), i diversos autors han arribat a conclusions diferents sobre això. Alguns coincideixen en general amb les línies fonamentals del plantejament de Freud, i li fan només unes petites matisacions, tot i que mantenen la idea pre-edípica bàsica. Altres, en canvi, reformulen les teories de Freud més a fons.
Freud amb la seva teoria sobre la sexualitat va tenir un gran ressò en la seva època, ja que s’atreví a parlar d’un tema tabú com és el cas de la sexualitat. La psicoanàlisi són un conjunt de teories que expliquen el desenvolupament de la psique humana. Penso que no es pot considerar ciència perquè no es basa en el mètode científic que consisteix a formular hipòtesis sobre un problema de la realitat existent i, mitjançant l’observació i la utilització de diferents tècniques, es comprova la validesa. Tanmateix, el psicoanàlisi no és fàctic, no es pot verificar empíricament, no és autocorrectiu ni progressiu, no planteja formulacions generals. Pel que fa al complex d’Èdip no estic del tot d’acord en l’aspecte de la relació triangular. El nen estima a la seva mare, perquè és la figura que té, però no crec que es posi gelós pel pare. Penso que el que vol és jugar i que li facin cas. A més a més, jo no recordo que als meus cosins desenvolupessin el complex d’Èdip.
