Pràctica 9

PRÀCTICA 9:  ENFOCAMENT SISTÈMIC

Aquesta pràctica ve continuada de l’anterior. L’enfocament sistèmic es centra en les relacions entre els individus. Les persones manifesten i expressen les relacions disfuncionals a partir dels grups de classe, equips de Fútbol..etc

Biografia Salvador Minuchin

Salvador Minuchin va néixer l’any 1921 a Argentina. Estudià Medicina a la universitat de Còrdova. Caps als anys 50, comença a exercir com a psiquiatra treballant amb famílies pobres, en barris marginals i difícils. En els anys 60 i 70 com a partidari inicial del desenvolupament de la teràpia familiar, es convertí en un model a seguir entre diferents terapeutes.

El seu model, que va cridar "estructural", aneu a la família com un sistema que tendeix a mantenir estable davant les condicions i influències internes i externes, el que, de vegades, afavoreix certa disfuncionalitat en tant tendeix a perpetuar un patiment a la família o part. El retorn a la funcionalitat requereix atenir-se a certs principis: restabliment de jerarquies, límits clars en rols i funcions, desfer aliances o triangles nocius. El seu model d'avaluació clínica i intervenció, i complex, és utilitzable no només per terapeutes familiars sinó també per agents de salut de formació menys sofisticada, cosa que ha pogut experimentar en la capacitació massiva d'agents de salut a Nicaragua en els `80.

Teràpia familiar estructural

Antecedents històrics

La teràpia familiar ha sorgit en un camp que tradicionalment veu a la família com una força opressora. Bruno Bettelheim, a l'escola ortogenètica de Chicago, prescrivia la paratonia, la remoció dels pares de la vida del nen, com una solució a les criatures severament danyades. La primera teràpia familiar, coherent amb aquest prejudici contra els pares, va encarar als pacients amb la idea de protegir-los de les famílies.

 El concepte d'estructura familiar va ser proposat inicialment per Minuchin per indicar les restriccions funcionals. Les estructures familiars són conservadores però modificables. L'objectiu d'aquesta teràpia és augmentar la flexibilitat d'aquestes estructures subjacents. La tasca de la teràpia és ajudar a la família a readaptar a les circumstàncies canviants. El desenvolupament familiar per a un clínic format en psiquiatria infantil  les famílies poden veure's com a organismes que evolucionen a través de diverses etapes de desenvolupament. Cada etapa presenta noves exigències; aquestes obliguen els membres de la família que creixen o envelleixen, a acomodar-se a les noves necessitats, i a les noves circumstàncies.

El desenvolupament familiar per a un clínic format en psiquiatria infantil les famílies poden veure's com a organismes que evolucionen a través de diverses etapes de desenvolupament. Cada etapa presenta noves exigències; aquestes obliguen els membres de la família que creixen o envelleixen, a acomodar-se a les noves necessitats, i a les circumstàncies que canvien. Com les famílies són conservadores, la seva resposta natural a aquests canvis evolutius és insistir en l'habitual. Les persones tenen el costum de convertir-se en els relats que compten. Quan la memòria parla estableix una veritat narrativa que arriba a tenir més influència que la veritat històrica. Les estructures es converteixen en la realitat compartida d'una família reflecteixen la comprensió recíproca dels membres i prejudicis compartits, alguns dels quals són prometedors i útils, mentre que altres no ho són. L'organització de la família es relaciona són la concepció que tenen ella de si mateixa, i també el fet que, a mesura que passa el temps, la construcció del un mite familiar reforça l'estructura que guia el moviment natural. Per sentir-se segures, les persones han de participar en interaccions predictibles.

Fonaments teòrics

El model normatiu de Minuchin per a una família que funciona adequadament és d’especial utilitat. Una família organitzada tindrà límits que es trobaren marcats; el subsistema marital tindrà límits tancats per protegir la intimitat dels esposos. El subsistema parental tindrà límits clars entre ell i els nens, més no tan impenetrables que limitin l'accés necessari als pares, el subsistema de germans tindrà les seves pròpies limitacions i estarà organitzat jeràrquicament, de manera que es donin als nens tasques i privilegis acords amb el seu sexe i edat, determinats per la cultura familiar, per últim, el límit entorn de la família nuclear també serà respectat, encara que això depengui dels factors culturals socials i econòmics. Varia  generalment el grau en què s'admeten parents o agents d'institucions socials en general.

El mètode de Minuchin de "traçar el mapa" del terreny  d'una família estalvia molt de temps al terapeuta, ja que la naturalesa de l'organització de la família dóna al terapeuta estructural les claus que necessita per a determinar quines direccions ha de seguir en revisar les pautes de relacions en la família. En Famílies i teràpies familiars , Minuchin mostra el seu propi mètode de seguir l'empremta dels grups familiars, indicant factors importants com la pertinença a coalicions, la naturalesa dels límits i com estan estructurats els subsistemes. En delinear la forma que prenen aquests aspectes en una família que va en demanda de tractament, i el revisar el mapa amb el progrés del tractament.

Minuchin ens dóna un mètode gràfic amb què documentar les etapes de la teràpia. Una de les seves principals aportacions a la teràpia familiar ha consistit en assenyalar la confusió de la normal jeràrquica entre membres d'una família que no està funcionant bé, la reestructuració de les relacions familiars, l'acomodació de les estructures ja existents i donar a cada persona la experiència de viure en un grup normalment organitzat.

L'enfocament estructural deu molt a la "Teoria dels Sistemes", i no obstant això s'inclina molt poc cap al paradigma cibernètic que tant s'ha desenvolupat, però és una de les facetes que serveixen per identificar el moviment de la teràpia familiar. Només ocasionalment en la seva major part, el seu llenguatge sembla derivar-se de la teoria de l'organització i la teoria dels rols, basant-se en gran mesura en metàfores espacials com fronteres, mapes, territori, estructura, rol, etc.

Característiques del terapeuta estructural

El terapeuta té la tasca de notar l'angle de desviació entre ell i la família que va a ell. Des d'un punt de vista estructural, la seva teràpia consisteix en dissenyar l'organització familiar de manera que s'aproximi més a prop del seu model normatiu. Per exemple, una família funcional tindrà una clara línia entre generacions. Això significa que si la mare i una filla estan actuant com germanes el terapeuta posarà la mare a càrrec de les activitats de la filla durant una setmana. De manera semblant, trobem un bon grau d'individualització en una família que està treballant bé. Si no es respecta el límit que delinea a un individu, el terapeuta estructural podrà demanar a cada persona que pensi i parli només per si mateixa. O bé, ja que una família funcional el subsistema marital i el subsistema parental té "fronteres" diferents, el terapeuta que veu que una parella passa tot el seu temps cuidant dels seus fills pot demanar-li que es vagi deixant només als nens.

Per descomptat, la suposició és que un "símptoma" és producte d'un sistema familiar disfuncional, i que si l'organització familiar es torna més "normal" el símptoma automàticament desapareixerà. De gran importància és la inclusió del terapeuta, per Minuchin, com intrús actiu, que canvia el camp de la família amb la seva sola presència. Les escoles de teràpia que subratllen obtenir informació o aprofundir en la història perden de vista el fet que l'enfocament del contingut pot enfosquir pel terapeuta qüestions d'extrema importància: A qui parla?, Qui està autoritzat a parlar?, A qui eleva ell?, A qui desafia?, A quines persones uneix?, què és el que està separant?, amb qui està fent una coalició?, amb qui no l'està fent?. Mitjançant aquests passos, el terapeuta comença a reestructurar el sistema de relació en la família i alterar el context que suposadament alimenta el símptoma.

 La coparticipació .- Col·laborar amb una família és més una actitud que una tècnica i constitueix la cobertura sota la qual es produeixen totes les interaccions terapèutiques. Coparticipar amb una família és fer saber als seus membres que el terapeuta els comprèn i treballa amb ells i per a ells. Només amb aquesta protecció pot la família sentir segura per assajar alternatives, intentar el no habitual, i canviar. Aquesta participació és el que manté unit al sistema terapèutic. En teoria, la família i el terapeuta comencen la teràpia amb les mateixes metes. La presència de la família és un reconeixement que els seus membres desitgen assistència i que conviden al terapeuta, un especialista a introduir en el seu sistema i ajudar-los a modificar una situació que sustenta o produeix tensió, malestar o patiment. Però en la pràctica, és possible i freqüent, que els membres de la família i el terapeuta no entenguin de la mateixa manera la localització del sofriment, la seva causa i el procés de la curació. Per al terapeuta, el pacient individualitzat és només portador del símptoma, la causa del problema són les interaccions disfuncionals de la família. La família acceptarà al terapeuta com un líder, però, haurà de guanyar-se el seu dret a conduir, serà portat per les demandes implícites que organitzen la conducta dels membres de la família. S’inclinarà a fer enllaços, però ha de tenir l’aptitud per separar-se, tornant a reunir-se d’una manera diferencial, serà aquí on hi haurà el problema.

Posició de proximitat.-El terapeuta valida la realitat dels sistemes què col·labora. Busca els aspectes positius i s'entesta a reconèixer-los i premiar. També detecta sectors de sofriment, dificultat o de tensió i dóna a entendre que no pretén evitar-los, però que respondrà a ells amb delicadesa. El terapeuta pot arribar a confirmar a membres de la família que li disgusten, les persones que acudeixen a teràpia es desenvolupen el millor que poden. Quan el terapeuta confirma els aspectes positius de les persones, es converteix en font d'autoestima per als membres de la família. D'altra banda, incrementa la seva capacitat de maniobra instituint en font de l'autoestima i l'estatus de la família. D'aquesta manera també reuneix el poder de retirar la seva aprovació si els clients no responen a les seves orientacions.

Posició intermèdia El terapeuta participa com un oient actiu, neutral. Assisteix a la gent perquè expliqui el que li passa. Aquesta modalitat de coparticipació es diu "rastreig", és un bon mètode per recopilar dades. El terapeuta pot recollir informació útil sobre la família observant la manera com ell mateix rastreja el procés familiar. No interpretarà les seves accions davant de la família, per fer-ho definiria el seu paper com el d'un estrany, aliè a la família. Però al mateix temps prendrà nota d'elles per a si, com a mitjà d'evitar ser absorbit i una manera de compenetrar-se amb l'estructura que governa la conducta dels membres del sistema.

Posició distant .- En aquest cas es recolza en la seva condició d'especialista per crear contextos terapèutics que procuren als membres de la família el sentiment de ser competents o l'esperança del canvi. No fa el paper d'actor sinó de director. Percep les pautes de la "dansa familiar" i llavors disposa de seqüències d'interacció, així promou l'escenificació de moviments habituals o introdueix novetats forçant als membres de la família a entestar uns amb altres en interaccions desacostumada. Aquestes tècniques serveixen per a produir canvis, però serveixen per augmentar el lideratge del terapeuta pel fet que l'hi experimenten com el neutre de les regles de la sessió. En la seva condició d'especialista, el terapeuta opera com a verificador de la cosmovisió de la família. Accepta i dóna suport determinats valors i mites familiars. Evita o ignora deliberadament altres. Aprèn la manera en què els membres de la família enquadren la seva experiència.

Pràctica

Elaborar un genograma i un diagrama sistèmic. Realitzat amb l’Ana Cimpean i jo mateixa, Laura Cortés.

1)   Genograma

38

30

                    1                                                            2
                                             --------------------

	2
			2

 


Llegenda


 








Tenim que la parella número 1( 30,28) s’han divorciat a causa d’incompatibilitat de caràcters. La custòdia dels seus dos fills és compartida. La parella número 2 estan passant per un mal moment, a causa de l’avortament que tingué la dona de 40 anys fa dos mesos. No es posaven d’acord, van aparèixer sentiments de culpa.

2)      Diagrama sistèmic

 












Aquest diagrama sistèmic reflexa diferents tipus de relacions. Pel que fa a la noia de 23 anys i el noi de 20 es pot apreciar que hi ha un gran conflicte. S’observa que el noi de 20 anys té una bona relació amb la noia de 23 anys, de la mateixa manera que la noia esmentada anteriorment té una bona relació amb la de 22. Els dos nois de 23 i 25 anys respectivament tenen una gran unió, la qual cosa provoca que la seva amiga de 22 es posi gelosa. El noi de 25 i la noia de 23 tenen una gran relació. Veiem que la noia de 23 anys també, recolza a aquesta parella, mentre que el noi de 20 i la noia de 23 se la compliquen, ja que no es porten bé amb la noia de 23 anteriorment.

 

Reflexió

 La teràpia familiar estructural fou postulada per Salvador Minuchin, el qual tenia una forma especial en treballar en família. Per ell no existien les famílies desestructurades. Existien l’estructura familiar estàndard on hi havia tres components essencials( pare, mare, fill) i les que complien l’estructura, famílies no estàndard ( els fills presentaven problemes i dificultats sempre).
He de dir que he trobat molt interessant la pràctica del genograma i del diagrama sistèmic.  Sembla increïble com a través d’uns símbols poden captar l’atenció dels diferents vincles i enemistats que reflexa l’enfocament sistèmic. Aquest enfocament es centra pricipalment en els problemes que poden haver entre un membre d’una família o varis i afecta principalment a tot el grup. Tot això m’ha fet pensar quan el germà gran es posa molt gelós quan se li fa menys cas a ell, i més al germà petit. Llavors trobem que fa tot el que faci falta per cridar l’atenció del seus pares. Tot això m’ha fet en pensar en un programa de televisió anomenat “ el hermano mayor”, on es pot apreciar com diferents adolescents problemàtics tracten als seus familiars. Les mares d’ells busquen l’ajuda d’aquest psicòleg perquè intenti posar una mica de pau al nucli familiar. Quan aquests adolescents s’enfaden i es reboten contra la seva família, el sistema es troba en desequilibri, ja que el conflicte d’un individu afecta a tot el conjunt. Aquest fet m’ha fet recordar  a les famílies no estàndard, aquelles que no compleixen l’estructura i es troben al marge, concepte que va introduir Salvador Minuchin.
http://www.youtube.com/watch?v=b-7dRHnso6s
 En aquest link es pot veure una actuació d’aquest professional on intenta encaminar a un noi que fuma nou porros diaris. Aquesta situació provoca la desesperació de la família.


També m’ha fet pensar a que molts progenitors, moltes vegades no tenen cap control sobre els seus fills i són ells( els fills) qui acaben imposant el seu rol a casa, aquesta idea m’ha fet pensar en nens que agredeixen els seus pares, els nens anomenats “ el pequeño emperador”.
http://www.saludmental.info/Secciones/Juridica/2007/sindrome_emperador_marz07.html
En aquest link hi ha informació addicional sobre uns nens que són molt agressius amb els seus pares i tirans.

Una altra idea amb la que he pogut reflexionar ha sigut que moltes vegades als pares els manca imposar poder i autoritat als seus fills, llavors això provoca que els nens fan el que poden i volen en tot moment. Suposo que això està provocat per la incorporació al mercat de la dona, i és que actualment, vivim en un món en el que si no treballen els dos pares no poden arribar a final de mes. Com pots aconsellar a uns pares que et diuen que el seu fill s’ha tornat agressiu, que va amb gent que no és de bon veure? I si a sobre ells no han estat allà quan al seu fill ho necessitava?
Cada família és un món diferent. Mai es pot generalitzar tot. Hi hauran adolescents que aniran amb gent que no els hi convé perquè troben a faltar la necessitat de protecció i autoestima dels seus pares, altres en canvi ho fan per pertànyer a un grup, ja que d’aquesta manera es senten important.
Un factor que m’agradaria destacar és la influència dels Mas Media o mitjans de comunicació.  M’agradaria destacar un vídeo que es diu “balas en el recreo” on reflexa la violència que hi ha contínuament als Estats Units per culpa de les armes i de les baralles entre bandes. Sembla increïble com aquests nois pel simple fet de tenir una escopeta o un altre arma, els hi puja l’autoestima molt.
http://www.divxclasico.com/foro/viewtopic.php?f=1059&t=29830&start=0
En aquest link podeu trobar informació sobre el documental de “Balas en el recreo esmentat anteriorment”.
Penso que és important detectar qualsevol conflicte que es pugui produir en la llar familiar, i qualsevol tipus de família que hi hagi. Crec que és molt important el rol que puguin desenvolupar uns pares en la vida del seu fill, ni que sigui massa estricte ni que li doni massa llibertat. Ara que parlo de famílies, m’agradaria introduir un vídeo d’una pel·lícula que vaig veure l’any passat al Grau Superior d’Integració Social.  Aquesta família és multi problemàtica, a més a més els rols es troben intercanviats la majoria de vegades.
http://www.cinematical.es/2010/02/02/critica-precious/
La pel·lícula s’anomena Precious i va guanyar un oscar perquè reflexa una realitat que és molt dura. La noia pateix violacions per part del seu pare constantment. A més a més, la seva mare ho consenteix, la maltracta físicament i psíquicament...
http://www.youtube.com/watch?v=aMFEt_xJTfQ
Petit tràiler de la pel·lícula.

http://www.redsistemica.com.ar/multi.htm
Informació sobre les famílies multiproblemàtiques.

http://rabida.uhu.es/dspace/bitstream/handle/10272/151/b15148221.pdf?sequence=1
Relació entre ls famílies multiproblemàtiques i el model sistèmic.
Per finalitzar un petit fragment de Salvador Minuchi
“Creo que yo estoy mucho más interesado en la exploración del conflicto que muchos terapeutas de hoy en día. Mi terapia se originó en la terapia activa de los sesenta con todo su optimismo y energía, experimentalismo, creatividad y candidez. Traigo el drama familiar dentro del consultorio. Aliento a los miembros para que interactúen directamente entre sí con la creencia de que la familia es la arena sobre la que la gente puede expresarse a sí misma en toda su complejidad. Entonces, la interacción familiar, con todo su potencial para ambos, destrucción y cuidado, continúa ocupando el escenario central en mi práctica”. (S. Minuchin)
http://www.redsistemica.com.ar/minuchin.htm
Aquí podreu trobar més informació sobre Salvador Minuchin.